Són ja sis les manifestacions multitudinàries i solidàries que s´han fet a València, demanant responsabilitats, reparació, justícia i dret a votar, front al desgavell cridaner en la gestió de la mortífera Dana. Dos d'elles foren encapçalades pels familiars de les víctimes.
Pel que fa a l’última, vull confessar que vaig acompanyar, avergonyit, als familiars fins a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. La meua vergonya es convertí en una profunda reflexió existencial en veure el vídeo que un company, també allí present, m’envià amb aquest comentari: “Les portes de l’Església i de la Generalitat tancades al poble”. Tal evidència em feu exclamar allò de ¿In qua urbe, in qua eclesia, vivimus…?
Potser, pensaren que ja havien complit assistint a la -oficialment denominada- “missa per les víctimes” a la Catedral, concelebrada per l'arquebisbe Benavent i alguns mitrats, més de quatre valencians (dos d’ells condeixebles meus) i, a més, presidida pels reis i, no cal dir-ho, Mazon.
I, tot just, és d'eixa missa que volia reflexionar, pel poc que vaig veure després per TV, doncs, me'n vaig anar quan me n'adoní que una senyora, familiar d'una de les víctimes, no va suportar quedar-se.
En primer lloc, em resultà imperdonable que, desobeint al C. Vaticà II, la missa no fora en valencià (malgrat que Benavent, per uns instants, demostrà que sabia i volia parlar-lo per ser la llengua del Poble valencià).
Tampoc puc comprendre com agafat al bàcul acompanyà al rei, fins a la porta de ferro, com gos falder, on el poble, separat i rodejats per unes tanques de seguretat, “clamava, una vegada, més al cel”.
És evident també que, l'excessiu protocol litúrgic en connivència amb una desvergonyia supina, emmascarà el profund missatge de Jesús de Natzaret, que avui i abans, no és altre que Déu, de per damunt de qualsevol altra cosa, és ESTIMA i VIDA i la seua prelació pels més desfavorits, que en la pràctica es concreta en un compromís ètic de viure de manera solidaria i humana. No nomes deixar viure, sinó ajudar a viure.
Aquest és el model de vida que, sens dubte, va fer seu Sant Tomàs de Villanueva, “el bisbe dels pobres”, i així queda representat, en eixa porta de ferro de la Catedral, en l’estàtua en que sembla estar mirant el rellotge en el canell de la ma, com una imatge d’atendre la situació del Poble. Aquest patró, també és el proposat pel papa Francisco sobre la cultura del “trobament entre persones de bona voluntat que tenen com objectiu comú l’emancipació dels pobres i l’ecologia”. Segur que en la línia de la resposta de tots el voluntaris que auxiliares solidàriament les víctimes.
Així, doncs, el clam que el Poble valencià demana al cel no s’ha volgut o no s’ha sabut respondre per l’Església oficial. Caldrà una reflexió com la que faig per a que rectifiquen?
València, 30 de març de 2025
Joan de Catalina
