L’autocrítica com a teràpia. Escrit per Francesc Jover

 

 

Escrit per Francesc Jover

22 octubre 2024

Com he dit repetidament, hi ha una època de la nostra història contemporània situada als anys 30, 40 i següents, del segle XX, que encara no l’atenim coneguda del tot. Un del objectius que m’he marcat, i no se si ho aconseguiré, és proposar noves actituds i esforçar-nos a entendre l’etapa de la República, guerra i franquisme. Caldrà fer-ho sense cap subterfugi, si volem que les noves generacions no caiguen amb els mateixos paranys. Destacar a més, que s’ha de dir clarament les mentides i mitges veritats que ens va inculcar l’aparell mediàtic del franquisme. Cal fer-ho amb un esperit clar i contundent per combatre l’amenaça feixista que està present. Per això les entitats memorialistes, que cada dia estan més presents a les xarxes socials, dediquen la seva activitat a divulgar els fets. Una prova són les Jornades Democràtiques que ha fet el Fòrum i que enguany han sigut les terceres acabades amb èxit.

 

Pot ser-nos de gran ajuda la documentació d’aquella època guardada als arxius per situar-nos i entendre millor el tema. També les publicacions que s’han fet d’assajos acadèmics que tracten de l’avortada República pel feixisme. Publicacions que ens va veure que la societat està eixint d’aquella apatia que hi havia sobre el tema.

 Tot plegat aquest material, hem de cuinar-lo perquè ens servisca de teràpia. Per això propose prendre una actitud crítica de tots els errors comesos perquè mai més ningun règim torne a repetir. En anteriors escrits he manifestat l'honestedat que envoltava la Segona República. Especialment l’etapa constituent que fou desenvolupada amb molts entrebancs perquè mai fou acceptada per l’extrema dreta. Quan parlem de la República, crec important definir de quina etapa estem fent-ho: la constituent o el de la guerra que va provocar el feixisme? Un fet que va suposar per a tots canvis radicals de dubtosa actitud ètica.

 La llarga dictadura franquista i el seu aparell propagandístic, va marcar extraordinàriament les generacions que la van viure. Per altra banda, els prop de 40 anys que han passat des que s’ha restaurat la democràcia, no han sigut capaços de «desfrancanitzar» les evidents seqüeles que van deixar. El silenci de les famílies que ho van patir i la cultura impulsada pel nacionalcatolicisme, foren capaç de rentar el cervell de lliure pensament republicà. Crec que no dic cap novetat si afirme que aquell adoctrinament feixista va deixar un sòlid solatge en la societat que encara està cuejant. Per poca atenció crítica que posem s’adonarem del pla perfecte del franquisme per fer desaparéixer el més mínim vestigi ideològic i cultural que va deixar la República. Tota la repressió franquista va estar molt ben acurada per especialistes que esborraren el malson que fou per a ells la democràcia.

 Per altra banda, la transició política no es va fer amb la igualtat d’oportunitats per a tots i totes les forces polítiques del tard-franquisme. Ho repetiré infinitat de vegades: el pas de la dictadura feixista a la democràcia, no pot fer-se -com es va fer- amb les forces esquerranes agenollades als poders fàctics. Una clara prova d’això, és que tenim un sector de la societat que encara està tirant terra a eixa enfosquida etapa. Què és si no la proposada llei de concòrdia? El moviment memorialista creu que mai no pot haver-hi concòrdia real i efectiva si no es reconeixen i es reparen els errors comesos. No es poden tancar fets tant transcendents, si no s’han aclarit com cal amb una sincera autocrítica de tots. Fou una època que hi van haver molts traumes que cadascú ha d’assumir i acceptar. No val reconèixer solament els errors d’uns i negar els d’altres com s’ha fet. Cal eixir d’aquest impàs i decidir com abordar-ho, perquè mai podrem treballar pel futur sense assumir i entendre el passat. Sense fer-nos una sincera autocrítica de la història del segle XX, mai pot haver una sana convivència en pau. Solament per això paga la pena intentar-ho.

 Cal conéixer la història i acceptar-la d’una manera imparcial i acadèmica. El mateix d’assumir d’una manera reflexiva que significa dictadura o democràcia. Desprès del temps que ha passat i lluny de qualsevol desig de venjança, semble que és hora de dir les coses pel seu nom i acceptar cadascú els errors comesos.

Aquestes properes dates de la Fira de Cocentaina serà l’aniversari d’un pamflet que llançaren unes entitats polítiques i sindicals del qual creiem que no representen l’esperit republicà. Un pamflet titulat «A todos los ciudadanos de Cocentaina» que porta data de 1er de novembre de 1932. Quan feia quasi un any que el Parlament havia aprovat una Constitució que era la més avançada d’Europa i en consonància amb el dret internacional.

El citat pamflet, fou segrestat i prohibit i circular per ordre del Jutge (1 i 2), obrint a més un procés als responsables. Això demostra que no és de veres quan s’acusa la República de ser un caos. Al contrari, ens fa veure la sensibilitat ètica i estètica de la República. No sé com va acabar el procés, però, segons el meu parer crec que podria haver sigut condemnat per insultar a persones. A més, és feia amb un llenguatge que si és groller per a un escrit anònim, encara ho és més per anar signat per entitats respectables. Estic convençut que la lluita política és contra les idees, mai contra les persones. Les persones fan coses bones, menys bones i roïns; tanmateix, hi han ideologies que són intrínsecament menyspreables que cal rebutjar.

 Potser que el citat pamflet denunciava busos de l’administració de justícia local. Però, també es veu un defecte de forma, perquè no  presentaren els tres exemplars que marcava la llei d‘impremta. És important per a mi reconèixer aquests errors comesos a un règim republicà que defenc com exemplar. Però, cal abstindre’s sempre de insults i adoptar un llenguatge respectuós i estètic. 

Això estem cansats de veure-ho ara i adès amb els actuals debats polítics. A part dels fets que es denuncien cal utilitzar un llenguatge estètic per fer valdre la denúncia. D’altra manera allò que es reclama queda desvirtuat per les mentides; mitges veritats; insults i manca d’estètica.

 Reconéixer els errors puntuals i demanar perdó dignifica a qui ho fa. Per això cal fer constar amb tota fermesa, que l’error més gran que es va fer durant la Segona República fou el Colp d’Estat feixista. Un fet que hem denunciat repetidament i encara no s’ha reconegut obertament ni per l’Administració ni per la societat en general. Un error que va partir la història en dos i estem encara vivint les conseqüències.

 

 

Descoberts uns vestigis de la guerra. Escrit per Francesc Jover.

                                                                                           Escrit per Francesc Jover

Fa poc llegia al diari «Información de Alicante» que s’ha descobert un magnific vestigi de la guerra civil a una fàbrica de Cocentaina. Una noticia que fa temps que sabia per Pere Ferrer, descobridor i president del CEC (Centre d’Estudis Contestans) que m’ho va dir confidencialment, cosa que agraïx. No solament m’ho va dir, també em va dur a veure-ho al seu lloc. Un lloc que encara no podem dir per un dels interrogants que faré més avall.

És tracta d’un conjunt d’una important singularitat composta de grafits amb textos curts i una sorprenent pintura mural, que té unes dimensions de 6 metres per 3. Diem vestigi de guerra perquè tant els textos com la pintura formen part de la lluita antifeixista de 1936-1939. Possiblement siga un dels més importants (si no únics) i valuosos conjunts dels que queden de l'època. El mural és un dibuix policromat que representa la lluita del poble contra el nazisme, feixisme i franquisme. Cosa que li dona una transcendència Europea. Quedar un vestigi d’aquella època s’ha de considerar una gran sort per haver-se conservat durant quasi 90 anys. Especialment per haver sobreviscut a l’implacable agressió iconoclasta del tema republicà.

La notícia del diari inclou algun text així també com el dibuix que representa un proletari amb genoll a terra i un gros mall a les mans, que lluita contra un dragó amb tres caps: Hitler, Mussolini i el general Franco. Espectacular¡. Una meravella històrica i artística per la seva expressivitat que recorda els cartells (1, 2 i 3) de guerra d’artistes valencians com: Renau, els germans Ballester, Bauset, Pérez Contel, Monleón, etc. Un mural original del seu moment a Cocentaina, exposat a un lloc adequat i poder-lo contemplar, seria tot una fita cultural que honraria el nostre poble i els cocentainers.

                                                           Josep Renau

És sens dubte una gran noticia pel que representa i pels escassos testimonis que queden. Està en una antiga fàbrica de Cocentaina relacionada amb la defensa militar de la República contra l’agressió feixista. Pareix ser que no podem dir encara el lloc concret pel risc d’una agressió vandàlica que podia fer desaparéixer tan prodigiós tresor. Ho entenc perfectament perquè potser la societat no està suficientment sensibilitzada amb aquestes coses de la Memòria Democràtica. No cal dir que els 40 anys de dictadura franquista van estar dedicats, especialment, a esborrar tot allò que representava un règim democràtic.

Desprès de prop de 50 anys de la mort del dictador s’han fet algunes exposicions sobre la cartelleria de guerra que va enfrontar el feixisme amb la democràcia. El mural ha passat desapercebut durant tants anys per haver-lo tapat amb pintura. El descobridor Pere, va fer una mínima neteja i veure el que significa. En poder veure’l, ja recuperat i restaurat, s’adonarem que el dibuix que mostra la premsa solament es una mínima part del seu valor artístic. Amb els actuals mitjans tècnics que tenim no serà difícil recuperar, conservar i guardar a un lloc adequat. És important per la representació simbòlica d’un error històric que ningú voldríem que es repetira.

Fa uns anys, es van trobar també a Cocentaina unes plaques (1, 2, 3) amb els noms d’alguns carrers que canviaren durant la guerra. Una troballa que va aparéixer als magatzems municipals i que, tot i estar exposades actualment al Refugi aeri del Palau, no van tindre, segons el meu parer, el ressò mediàtic que mereixia. Són vestigis històrics excepcionals que estan protegits per la llei de Memòria Democràtica. A més, formen part d’una època silenciada i malinterpretada que, desprès de tant de temps, s’ha convertit en un valuós patrimoni públic.

                                                      Cartell Manuela Ballester

No solament l’Administració, també la societat en general tenim una assignatura pendent sobre aquest tema: reconciliar-nos amb la història. Ja està bé de mirar cap un altre costat, o passar de puntelletes sobre el tema. Ho he dit repetidament, no han segut correctament dignificades totes les víctimes que hi hagueren. No és cap cosa nova si dic que, durant molt de temps, unes víctimes van estar gaudint de tota la dignitat que mereixien i altres ha costat molt de temps aconseguir dignificar-les.

La dictadura de Franco va durar molt i va tindre molt de temps i mitjans per esborrar aquella etapa republicana. Considere que la transició de feixisme a democràcia va ser difícil. Però, estic ben segur que no va tindre res de modèlica, com encara estan dient alguns. Sembla que el clima de la segona meitat dels anys 70, no era la més adequada. L’aparell d’una dictadura afiançada durant 40 anys no donava per a més. El soroll de sabres que hi havia a les casernes militars, tampoc. Els assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha, menys encara. Però, tan greu com tot això va ser l’actitud general d’una societat que havia perdut forçadament i inconscientment el sentit de la democràcia. Algun sociòleg a dit que el 600 i el tindre un pis en propietat, ens va transformar en petits burgesos en potencia. Per altra banda la TV ens ho donava tot pensat i decidit. No; no fou una transició ni modèlica ni exemplar. La transició encara està per fer i caldria «desfrancanitzar-nos» i començar de zero.

El descobriment del vestigi de la fàbrica i el de les plaques de noms de carrer que es feren, quedarà en paper mullat si no prenem consciència i rebobinem. Mirant hui el diari «Informacion de Alicante» m’ha costat trobar la noticia esperada. A part d’unes imatges que mostrava molt millorables, la noticia quedava a les darreres pàgines del diari. Quina categoria té una noticia d’eixe calibre situada a la pàgina 56? Sembla que tenim por de mostrar el descobriment i ho fem d’amagatotis? De veres que no hi ha res més que el risc vandàlic? El descobriment citat, és qualitativament com mereix?

Per altra banda, tan prompte m’ho van comunicar en vaig posar en contacte amb la càtedra de Memòria Democràtica de la Universitat d’Alacant perquè estigueren al lloro. En un segon correu, vaig donar tota classe de detalls i no sabem la reacció que ha hagut. Que classe de societat vivim que aquestes coses històriques que ens definixen, encara són tabú? No estic demanant que repiquen les campanes, però, crec que amb aquests xicotets detalls no afavorim la Memòria Democràtica.

In Memoriam de Josep Pellicer. Antoni Signes

 

En els darrers dies de juny, vam perdre al nostre amic Pepe Pellicer, després d'una lluita de quatre anys contra una malaltia degenerativa. Tot i el seu patiment i les dificultats per comunicar-se verbalment en els últims mesos, sempre ens rebia amb un somriure ampli i agraït quan el visitàvem. Aquesta qualitat va ser la més recordada pels que van assistir al seu comiat. Josep Pellicer va encetar la seua vida pastoral al poble de Benidoleig on va romandre quatre o cinc anys. Prompte es va adonar de que molts homes del poble, davant la crisi econòmica que vivía el país, pretenien desplaçar-se a l'estranger per a treballar i poder alimentar a la família.

Quan mig Benidoleig ja estava treballant a Osnabrück Pepe demanà el trasllat a Alemanya com a capellà d'emigrants per tal d'estar prop dels seus feligresos. L'envien a Osnabrück.                 

Per mediació de Pellicer també vam anar a treballar a la Karmann, durant les vacances d'estiu, alguns col-legials de St.Tomàs que voliem practicar l'alemany i de pas guanyar alguns marcs.

D'Osnabrück el van traslladar, al cap d'uns anys, a Hamburg, on es va ocupar de la direcció de la capellania d'emigrants espanyols més important. D'Hamburg va passar a Stuttgart, on va romandre fins a la secularització.

A Alemanya es va quedar treballant fins a la jubilació que va tornar a la seua Oliva natal.

Una anécdota digna de destacar: Quan van defenestrar a D. Josep Espasa com a rector del Col-legi de St, Tomàs perque l'arquebisbat pretenia dirigir i manipular l'economia del Col-legi; l'arquebisbe buscava un antic col-legial dòcil per anomenar-lo rector. Aleshores va pensar en Pepe Pellicer. El van fer vindre d'Alemanya i li van oferir el nomenament. Va demanar un temps per a pensar's'ho. I abans de tornar cap Alemanya els va contestar que ell no anava a col-laborar en la destrossa del Col-legi que havia sobreviscut des de 1550.Així es va deixar bocabadats i s'en va tornar a l'emigració.

Jo sempre vaig mantindre una bona relació d'amistat amb Pepe Pellicer. Alguns estius, aprofitant les vacances, vaig anar a sustituir al seu company capellà d'emigrants a Hamburg, a Stuttgart i a Berlin. I alli van compartir pastoral i la problemàtica dels emigrants..

Recorde amb molta nostàlgia les estances al seu costat vivint les peripècies dels emigrants espanyols a Alemanya.

S'ens ha anat un gran amic i una gran persona.

Antoni Signes

Records infantils (4): vitam aeternam.Per Bartolomé Sanz Albiñana

5 de juliol de 2024

 

 

Que no pense ningú que invoque cap musa per a la meua inspiració, com feia el poeta grec Homer per a escriure la Ilíada i l’Odissea. Jo conte el que em ve al cap. Eixa és la meua inspiració. Quan recórrec els carrers de la infància i adolescència, a cada cantó m’ixen veus i cares de persones que ens han deixat i també d’altres que encara viuen.

La memòria és capritxosa, i els records apareixen quan els apeteix. Moltes vegades brollen en ambients relaxats a la piscina o al jacuzzi, llocs on, com es poden imaginar, no tinc a mà una llapissera per prendre’n nota. En eixir de l’aigua, eixos pensaments quasi sempre s’han esvaït: quin fàstic més gran!

En la meua infància, la mort t’apareixia fàcilment al carrer o anunciat als pals de la llum o a la torreta d’Hidroeléctrica Española que hi havia al final del carrer de les Bodegues de l’Olleria, una via situada “darrere dels corrals”. Tots els pobles tenien un (o més) “darrere dels corrals”. No tocar: peligro de muerte, alertava el símbol amb una calavera i un parell de tíbies encreuades en forma d’aspa. Quina por em feia tot allò! Jo, per si de cas, sempre me n’anava a la paret d’enfront en passar per aquell carreró.

Com que la meua primera professió havia sigut “ser acòlit”, estava familiaritzat amb la vida, l’amor i la mort. A la vida, pels batejos; a l’amor, pels casaments; i a la mort, pels soterrars. Ser acòlit em va ensenyar a entendre ja de menut els misteris de la vida, de l’amor i de la mort: eren lliçons que interioritzava a poc a poc. Sentir i cantar el “Dies irae, dies illa” (Paco el sagristà feia tremolar les imatges de l’església quan ho cantava) o “Como el ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz” (jo estava enamorat de la veu de la xiqueta que cantava eixe himne, i també d’ella) tenien significats molt diferents i jo els tenia ben contextualitzats. En el cantoral litúrgic  sabia ubicar sense cap problema himnes com ara “Ubi caritas et amor”,  “Salve, Regina”, “Oh, buen Jesús”, “Tantum ergo”, etc.

Açò que escric ara són instantànies, rememoracions infantils dels dies llunyans quan els xiquets jugàvem al carrer, podíem veure les estrelles al cel i no hi havia televisors. Jo mateix sóc una instantània d’un temps passat, i tot el que narre és un record d’instantànies. No hi cap ordre preestablert. No n’hi pot haver. Són simplement flaixos.

La meua infància i adolescència està embolcada per la religió –com ja he dit algunes vegades– fins a l’avorriment. Aquella vida tenia sovint una certa semblança amb la de l’edat mitjana, impregnada de timor Dei. Això no vol dir que tota la gent de la meua edat estiguera en eixa òrbita. Que va! També hi havia xiquets que no xafaven l’església ni per a la doctrina dominical (“Hogar de las almas, parroquia querida, morada paterna de nuestro pastor”). Recorde que en una d’eixes sessions dominicals de doctrina parroquial em vaig barallar amb un altre xiquet per agafar una cadira i fer un rogle al voltant de la catequista, amb la mala fortuna que en el forcejament li vaig fer un set a la tela de l’harmònium: em va entrar un tremolor de cames només de pensar quina em venia damunt. El diumenge següent, el set havia desaparegut i don Antonio  em va explicar que l’angelet que penjava de l’absis del presbiteri havia baixat una nit a cosir-lo. Bé, tornem al fil. En el meu cas particular tot està relacionat amb unes circumstàncies que canvien a onze anys, quan el rector del meu poble em pregunta, com havia fet amb molts altres abans, si vull anar al seminari i jo conteste: “Volo” (vull).

“Volo” era una de tantes paraules que havia aprés d’acòlit, en aquest cas de la litúrgia del bateig. Volo, vis, velle, volui: voler. Don Antonio Cerdá (Canals, 1909-l’Olleria, 1967) estava entestat que els qui entràvem al seminari tinguérem una bona base de llatí. Així que als estius els seminaristes majors s’exercitaven amb els menuts i posaven a prova les seues aptituds pedagògiques ensenyant-nos les declinacions i les conjugacions, traduccions directes i inverses. D’aquesta manera subtil se’ns ensenyava que, en compte d’estar bambant per barrancs i eres del poble buscant nius de pardalets, calia aprofitar el temps. La bona qüestió és que quan arribàrem al seminari de Montcada, els qui veníem del poble podíem viure de renda alguns cursos en eixa matèria, a més de ser l’admiració de molts professors.

En el ritual del bateig, per exemple, com que els padrins no sabien llatí -i els acòlits en sabien un poquet- i tota la cerimònia discorria en eixa llengua, els acòlits feien el paper dels padrins.

Capellà: N.,  quid petis ab Ecclesia Dei?

Padrí (acòlit): Fidem.

Capellà: Fides, quid tibi praestat?

Padrí (acòlit): Vitam aeternam.

(Els acòlits, tot això i més coses ens les sabíem amb de carrereta. Ara no hi ha ni acòlits!)

Després venien els exorcismes i les uncions amb l’oli dels catecúmens en el front, el pit i l’esquena. El senyor rector, molts se’n deuen recordar encara, fumava en pipa i la seua figura –sobretot el seu alé– estava envoltada per una aura pestilent de nicotina.

En el moment dels exorcismes alenava tres vegades sobre la cara de la criatura, mentre ordenava al dimoni eixir de la criatura a punt de ser batejada. Quan el veia fer tot això, pensava que si el dimoni estava dins del cos o dels bolquers del xiquet n’eixiria fugint i no se li ocorreria de tornar-hi per no aguantar aquella pesta.

El capellà continuava amenaçant: Exi ab eo, immunde spiritus, …

Tot seguit feia unes creus amb el dit polze al front i al pit de la criatura. Un dels moments més cruels d’aquell cerimonial era quan el capellà posava a la boca de la criatura un poc de sal i li deia: “Accipe sal sapientiae”. Jo mirava atent la cara de cada xiquet que batejaven i tots feien la mateixa cara de fàstic. No entenia quina saviesa hi podia haver en la sal. A continuació, amb un poquet de saliva que li posava a les orelles i al nas, el capellà deia: “Éfeta, quod est adaperire”. Déu sap quantes vegades, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, vaig repetir  “abrenuntio” a les paraules del celebrant quan preguntava si renunciava a Satanàs i a totes les seues obres i pompes.

Recorde que quan vaig tindre l’edat legal vaig ser padrí de dos cosins. Devia ser dels pocs padrins que contestava al capellà en llatí, per a orgull de don Antonio. Un dels batejats va ser el meu cosí José Alfredo Úbeda Albiñana, fill de ma tia Consuelito, i nét del meu oncle Joaquín Albiñana Quilis.

El que més m’agradava després d’un bateig era quan el padrí entrava a la sagristia i donava a don Antonio unes quantes monedes (cèntims i alguna pesseta) i un grapat de caramels. Si em tocaven dues pessetes em podia comprar un exemplar del cómic Sinmiedo (un “tebeo” que jo em col·leccionava), un pirulí, o una poma ensucrada el diumenge següent en els carros del tio Figa o del tio Rafael Mollà. A l’hivern em podia comprar un dels margallons que un home portava crec que de l’Orxa. De Sinmiedo, durant el curs 1962-63 vaig passar a lectures més edificants el curs següent, entre altres coses perquè a Montcada els còmics (ni Vidas Ejemplares) estaven permesos. Amb els caramels que el padrí ens donava, els acòlits ens estalviàvem de pegar rebolcons i manotades per terra i trencar-nos la crisma contra alguna paret o rastell per a arreplegar quatre gallets mentre cantàvem el “Padrí pollós, si té diners o no, que tire la confitura o que muiga la criatura”.

Ara a penes vaig ja a cap bateig. Els meus fills i la major part de nebots ja no s’han casat per l’Església, ni bategen els fills, ni prenen la comunió, ni es confirmen, ni creuen en res. Quin món! On anirem a parar?

Això sí, em sorprenen algunes innovacions com que els rectors ara diguen: “Yo te bautizo en el nombre del Creador” en compte de “Yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo” de tota la vida, i que els assistents aplaudisquen cada dos per tres. Molts aplaudiments.

 

En la memòria de Rafael Guillen´Escrit per Francesc Jover

Rafael Guiilen

Escrit per Francesc Jover
21 juny 2024

Passa el temps i mai no acabem de traure a la llum tots els personatges que protagonitzaren una època irrepetible com fou la República i el franquisme. Concretament els anys 20, 30 i 40 del segle passat. Mai els podrem comptabilitzar perquè en foren molts i moltes i és impossible posar-los cara a tots i totes. Entre altres coses perquè ha passat molt de temps i no sempre hem estat lliures de dificultats per fer-ho. Durant els anys 20 i 30 va haver-hi un ample ventall de societat (en la clandestinitat o lliurement) que va tindre un comportament exemplar intentant renovar una societat molt endarrerida. Eren persones mentalitzades, convençudes i disposades per acabar amb les desigualtats que hi havien i es llançaren -políticament- a construir una societat més culta i més lliure.

És el cas de Rafael Guillen Sanjuan (1911-1997), membre del Partit Socialista i nascut a l’Alqueria d’Asnar. Una persona que va viure intensament les característiques d’aquella època al mig d’unes singulars particularitats que podien aprofitar per fer un guió de pel·lícula. Ens va deixar unes notes biogràfiques molt sucoses que constaten la seva trajectòria sociopolítica amb el que em basaré per fer aquest escrit.

A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 1927, quan solament tenia setze anys, va ser cofundador de les Joventuts Socialistes al seu poble, i, a dèsset anys, era president. Tot seguit va ocupar un càrrec de vocal en el sindicat del paper de l’UGT; precisament en un moment que la dictadura i monarquia estaven totalment amortitzades. Això va dur una República prometedora en contra d’un sector, menys nombrós, però més reaccionari. Amb la primera etapa republicana constituent, Guillen fou un activista extraordinari. Deia que tot estava per fer. Durant el govern republicà conservador, va estar detengut per ordre del jutge obrint un sumari, 57/1934, pel procediment de la Llei d’orde públic. Entrà a presó preventiva de Cocentaina el dia 19 de desembre de 1934. Quatre dies desprès el traslladaren a la presó provincial d’Alacant a disposició del Tribunal de Urgència on va estar empresonat durant 8 mesos per tinença il·lícita d’armes.

Exempt del servei militar per ser fill de viuda, als dos mesos d’iniciada la guerra, quan tenia vint-i-quatre anys, es va incorporar a les milícies destinades a defensar la capital de la República. Concentrats a l’Institut Nebrija, els prepararen per dur-los al front d’Illescas (Toledo). A primeries de 1937, en un permís que tingueren, va fer un curs a l’Escorial, on va ser nomenat delegat de Companyia del Batalló Condés. Tot seguit va fer durant trenta dies un curs accelerat de capacitació politicomilitar. Després de la batalla de Brunete, va ser nomenat comissari de companyia, amb la categoria de capità.

Va estar al batalló 32 brigada 33, tercera divisió, defenent una cota estratègica, «el montículo de la muerte», per la qual acció va rebre el guardó de la Medalla al Valor. Més tard, va haver de fer un altre curs de capacitació politicomilitar superior a Reus, del qual va eixir comissari de batalló. Amb aquesta graduació, i en un enfrontament amb una potent divisió italiana, el 22 d’agost de1938, va caure presoner a Vilalba dels Arcs (Alta Terra) Tarragona, junt a 2.000 soldats. Aquesta acció pareix que va decidir la batalla de l’Ebre.

 

Guillen preso en el Dueso

En aquest punt, Guillen narra uns fets que esborronen. Diu que entre els dos milers de soldats, hi havien 60 militars entre oficials i caporals. Dos hores més tard, 33 foren afusellats allí mateix davant de tots. Entre ells hi havien 3 caps de brigada, 3 comissaris de brigada, alguns comandants i altres tants capitans i comissaris de batalló i de Companyia. La resta d’oficials es va salvar perquè no duien distintiu militar; doncs el calor que feia anaven molts sense camisa ni jaqueta. Entre ells estava Rafael Guillen, cosa que ningun soldat va delatar. Per això la llista de presoners d’aquell fet que publica el Servei Històric Militar d’Àvila, Rafael està com a simple soldat.

 

Va ser seleccionat amb una llista de presoners republicans per fer un bescanvi amb presoners franquistes, tot i que no va arribar a fer-se perquè la guerra va acabar. També conta que una plujosa nit de gener, el dia 10 de 1939, estant presoner a la plaça de bous de Càceres, els feren eixir al ruedo amb motiu que el general Franco havia ocupat la ciutat de Girona. Els posaren degudament formats per cantar Cara al sol en plena pluja. Amb la mateixa camisa que els agafaren, sense poder-la rentar, trencada i plena de polls.

Allí va saber que la guerra s’havia acabat i el traslladaren el 19 d’abril de 1939 a la presó d’Alacant, on descobriren la seva graduació militar. Estava tan desmerescut que els companys de Cocentaina que havien allí no el reconeixien. Per a ell fou una alliberació perquè va poder connectar amb la família després de nou mesos de no saber res d’ell pensant que era mort. A partir d’ací les coses van anar millorant, perquè en aquest centre hi havia infermeria atesa per metges que també eren presoners. Parla del metge Paco Gosálbez de Cocentaina, que el va trobar allí; gran amic seu i company inseparable. Un socialista de cor i així ho va demostrar «tanto en la guerra como en la carcel» diu.

L’estada a Alacant va ser molt millor, comparada amb el temps que va estar presoner a Extremadura, però va durar molt poc de temps. El 14 de juny de 1939 el jutjaren pel sumari 92 acusat d’adhesió a la rebel·lió i fou condemnat a mort.

Preso del Dueso

 

Al no saber tes d’ell, la família es va posar en contacte amb la unitat militar d’on havia rebut les cartes. Ho feu a traves del Consell Municipal local, el qual va rebre una fatal resposta: havia desaparegut en combat. Un altre document confirma la desaparició i demana gestionar els papers amb la muller Antonia (tot i que el cognom està equivocat) per cobrar la pensió. No és difícil imaginar-nos l’estat d’ànims dels familiars i l’angúnia que passaren durant uns mesos, fins saber en acabar la guerra que estava viu. Viu? Desprès va vindre la pena de mort, com feien amb molts republicans. A més, el curriculom vitae que portava Guillen a l’esquena, no pintava bé. També els 125 dies que va passar al tubo esperant l’hora, foren dramàtiques. Anava tots els dies un capellà, el pare Vendrell, a visitar-los per alçar-los la moral. Diu que estava desconcertat en veure que a tot hora exclamaven: visca la República¡ i visca el socialisme¡ en compte de preocupar-s’hi per salvar l’ànima. No ho entenia.

Després de més de quatre mesos esperant la mort, li commutaren la pena per 30 anys i desprès per 20; però, el 18 de juny de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Cantàbria); lluny de la família, interrompent les freqüents visites de la muller i de les cistelles de queviures. Segons l’expedient penitenciari del Dueso, el 14 de maig de 1943 va ser traslladat a Alcalá de Henares, on, després de dos dies de viatge, ingressà el dia 16. El mes següent, 7 de juny de 1943, el traslladaren a Miraflores de la Sierra (Madrid), un camp de concentració i treball forçat, on el destinaren durant més de dos anys a la construcció de la via de tren Madrid - Burgos.

Després, fou traslladat –per influència d’un company que estava en la infermeria– a la presó de Porlier (Madrid).

A primers de setembre del 1945 va eixir en llibertat condicional amb l’obligació de presentar-se a la Guàrdia Civil cada quinze dies. No va ser readmès a Papereres Reunides, SA, on havia treballat abans de la guerra, per la qual cosa es va dedicar a la construcció. La salut no li responia massa bé, i passava llargues temporades de baixa per malaltia fins el seu traspàs en 1997.

Va estar reclús 2.555 dies. A part, la de Càceres i del temps de presó d’abans de la guerra. La pitjor etapa i on més mal ho va passar fou Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut capità.

Premios Antonio Roig Roselló

                               

                                               Discurso Inaugural

Que se haya pensado en mi nombre para designar unos premios que en el día de hoy se inauguran y en adelante están llamados a ser una marca de reconocimiento por la lucha, entrega y compromiso mantenido a lo largo de una vida, me llena de orgullo.

Sí, no menciono la designación con la boca pequeña, con rubor y falsa timidez. Es con complacencia, agradecimiento, satisfacción y orgullo que menciono el honor que ha recaído sobre mi persona.

Gracias por pensar en mi. Gracias por ennoblecer mi nombre. Gracias porque, con la creación de ese galardón, puedo barruntar que algo quedará de mí cuando ya no esté.

Al uncir mi nombre y apellidos a esos premios se confiere a los mismos una huella, un halo o, si queréis, un como perfume que remite a mis padres.

Por eso, es oportuno recordar esta tarde lo que viene con mi nombre, si de verdad pretenden ser Premios Antonio Roig Roselló.

  

                                    Roig, mi padre (11-11-1895// 02-05-1964)

 Guardo como reliquia dos carnés de mi padre. En el primero, el más antiguo, mi padre tiene diecisiete años, 8 meses y 19 días, edad que señala con precisión el documento porque la edad del inscripto (ésa es la palabra que usa) le coloca en el grupo de mayores de 14 años y menores de 18 años. El joven demandante va a obtener licencia para navegar pero sin poder desembarcar en el extranjero.

                                                     Datos que señala:

Estatura baja.

Complexión sana.

Tez morena.

Pelo negro.

Ojos pardos.

Sin otras particularidades que informar, concluye.

El documento fue expedido en Ibiza el 18 de septiembre de 1913.

 

El otro documento es una cartera de identidad de mi padre que solicita emigrar. Los datos que da:

Estatura 1, 525

Pelo castaño

Cejas al pelo

Bigote castaño

Frente espaciosa

Ojos melados

Nariz regular

Boca, ídem

Labios delgados

Color moreno

Ni pecas, ni cicatrices, lunares, calvas o imperfecciones,

Y anota (el dato me estremece):

El interesado no sabe firmar.

La fecha: Ibiza 23 de septiembre de 1920.

 

                                    Roselló, mi madre (17-11-1900 // 02-01-1981)

 

Tengo expuesta en mi biblioteca una fotografía familiar: siete personas cuyas historias no acabo de descifrar. Todos, aunque hay niños, visten de negro riguroso. La abuela, en el centro, tiene las manos cruzadas sobre el regazo. Es la imagen de la resignación aunque su mirada quema. Mi madre (tendría 17 años) se oculta detrás de un hermano menor y coloca las manos sobre los hombros del niño. Esas  manos me acariciarán un día.  La veo guapa vestida de payesa y tocada con un pañuelo negro. Sin ese pañuelo podría exhibir una trenza portentosa. Separado por una hermana mayor se yergue,  en el otro extremo de la hilera, el tío Antonio. Tendrá 16 años. Delgado, ausente, parece barruntar la tragedia que le va a engullir. Perderá todas las guerras : LA CIVIL Y LA DEL NAZI. Cuando Cataluña fue tomada se refugió en Francia y allí fue a parar al campo de internamiento Le Vernet d’Ariège. El Régimen de Vichy  (1940-1944) lo entregó a los Nazis sin que el Régimen de Franco moviese un dedo para protegerlo. Murió el 21 de abril de 1942, uno más de los 34 baleares asesinados. Tenía 40 años y 7 meses.

Probablemente mi tío Antonio no aprobaría la frase que escribí en alguna parte. ¿O qué pensaría?:

 

“ No hay una sola causa que merezca que el hombre vaya a la muerte” (Vidente en rebeldía, Editorial Planeta, 1979).

 

                                                      *                           *                                  *

El 22 de junio de 1939 madre Eulalia tiene 38 años, 7 meses y 5 días. Padre 43 años, 7 meses y 11 días. Están de celebración. Acaban de tener su último hijo, el octavo. Cuatro hijas y cuatro hijos. Total: ocho, conmigo, el menor de todos. Es hora de cerrar el ciclo de la fecundidad.

Es una decisión arriesgada sentar a tantos hijos a la mesa de la miseria.

Mi madre, como mi padre, no sabe leer ni escribir.

Negros nubarrones se ciernen sobre el futuro de la familia. Afortunadamente hay que pensar en lo más inmediato. Por ejemplo. hay que lavar al niño, que berrea. No hay agua corriente en casa  y lavar al bebé es urgente y complicado. Escasean los trapos. En medio del trasiego alborea la aurora y la brisa del mar que penetra por el balcón acaricia la frente de la parturienta. Se avivan los rescoldos conservados debajo de la ceniza,  se enciende el fuego y se prepara para la madre una taza de caldo bien espeso. Y cuando el sol de Junio impone rotundamente su esplendor comienzan los parabienes.

 

                                                           *                                  *

                                               Juana (04-09-1927// 06-02-2015)

 

La protagonista de esta última parte de la historia es mi hermana Juana. Los últimos años tenía ella la movilidad reducida. Pero el día del incidente que voy a referir regresaba a casa tras cumplir su rutina. Consistía ésta en ir a Montesol a tomar café. A la hora convenida  iba yo a recogerla o recogerlas pues lo más habitual es que fuéramos tres los que regresáramos a casa en calle Aragón: mi hermana, Pepita Gumana y yo.

Pues bien, esa noche (¿Por qué esa noche?) a la altura de la Parroquia de Santa Cruz (¿Por qué precisamente en ese punto?) mi hermana alzó la voz como si buscara secretas coordenadas o  razones y comenzó a gritar:

                                                           ¡Vixca  n’Antonio Roig!

                                                           ¡Vixca n’Antonio Roig!

No entendí nada. Hasta me asustaron esas estridencias.

Pero un día un buen amigo me explicó el sentido de ese grito. “Tu hermana,dijo, quiere que sepas que tu familia te ha perdonado”.

                                     *                                   *                             *

                                                               El   Legado

La encomienda que hago pública ahora y en momento tan solemne va especialmente dirigida a ti, querido amigo Toni Martí: tú eres el Presidente de la Llave del Armario, el alma de los Premios Antonio Roig Roselló  y compañero y amigo mío. Sé que estás muy ocupado pero también sé porque la vida me lo ha enseñado que si quieres que algo se haga no se lo encargues a quien está ocioso y con todo el tiempo del mundo. Encomiendáselo  a quien está sobrecargado y hasta roba horas de sueño. Éste lo hará.

Lo harás, Toni, y ésta es la encomienda que te hago. GUARDA MI LEGADO O BUSCA INSTITUCIÓN O FUNDACIÓN QUE LO GUARDE. Mi legado lo forma:

1.- Las fotos (las fotos son de esos escasos deshechos del tiempo que cuanto más envejecen más interés ganan).

2.- Mis dos Biblias, sobrecargadas de notas y reflexiones, pistas inevitables para rastrear mi evolución.

3.-Carnés. Álbumes. Papeles familiares. Hablan con sencillez. Son la Historia doméstica sin maquillaje.

4.-Libros. Pocos, pero decisivos. Testimonio mudo de mi interés  por la Política, la Psicología  y mi paso por la Universidad de Valencia.

5.- Notas. Pensamientos. Ráfagas de intuición. Cualquier sitio es bueno para tomar una nota. El autobús, muy bueno.

6.-Cartas. ¡Qué desgracia que se estén volviendo obsoletas! Personalmente intento conservar una carta de cada persona que ha pasado por mi vida dejándome alguna impronta. ¡Que hable la caligrafía! ¡Qué matices se ocultan en la rapidez del trazo o en esa letra inacabada!

Todo te lo encomiendo. Guárdalo.

7.- Pero más que nada protege mi legado escrito, mis libros que hablarán de mí (hablarán por mí) cuando ya no esté.

Los libros publicados tienen voz propia. Que ellos cuiden de sí, si de verdad importan.

Son los originales, los autógrafos, los manuscritos que dejo detrás los que me preocupan y te recomiendo que guardes.

La lista donde incluyo los inéditos principales:

1.-Estoy naciendo en el silencio. Es la historia desconocida que antecede a todo,  la protohistoria que  prepara y explica la historia conocida. Sin Estoy naciendo en el silencio no habría Todos los Parques no son un Paraíso.

2.- Reflejos del tiempo en el Agua o Pedro y el marinero. Comenzó con voluntad de que fuera un libro para niños y se me escapó de las manos. Los libros tienen vida propia. El libro juvenil resultó ser la historia de una traición.

3.- Podría ser la felicidad.  El libro más extenso que he escrito y dónde más de mí mismo he puesto.

4.- Tabor. Contiene mis experiencias religiosas. Soy lo que soy y está ahí en ese libro.

5.- In Paradisum o La Casa de las Escaleras.

In Paradisum es mi último libro y, quizá, el inconsciente me haya traicionado a la hora de encontrar un título para el benjamín. Si mi irrupción en el mundo de los libros comenzó con la alusión a un Paraíso (Todos los Parques no son un Paraíso) al final el anciano se encuentra de bruces con otro Paraíso:

                                               In Paradisum

                                               Dedúcant te Ángeli

                                               In tuo Advéntu….

 

                        Que los Ángeles te conduzcan al Paraíso

                        Que a tu llegada te reciban los Mártires

                        y te conduzcan a la ciudad Santa Jerusalén...

Busca, querido Toni, una Institución, Entidad Organismo o Fundación que custodie el legado que te confío. Si esta Fundación (o lo que sea) me comunica por escrito el compromiso que adquiere y la Forma de conservarlo íntegro y abierto a  la investigación de los estudiosos se cumplirá todo lo que deseo.

            Lo dejo en tus manos, querido amigo.

           Resta expresar mi gratitud a la vida por tanto bien recibido.

           Y mi despedida, ya: Gracias, a todos, por haber venido esta tarde.

 

            LARGA   VIDA   A   LOS   PREMIOS   ANTONIO   ROIG   ROSELLÓ

                         En Ibiza/Formentera 1 de Junio de 2024

 

                                                                       Antonio Roig Roselló